diumenge, 15 de gener de 2012

He pintat les parets amb la força que li han donat els meus plors, presoners de tu, quan he fregat el terra amb les meves llàgrimes.
He netejat la pols de la meva tauleta de nit amb unes calçes brutes. Però, més brut que el nostre joc no pot ser res. I mentre les estripava amb les dents, presoner que vol fugir, ha arribat la fosca nit.
No ha sortit cap estel però no penso esperar per a veure'n algun: m'he cansat de buscar el rosa en el blanc i una última espurna entre dos pedres que ja no fan foc.
M'he arrencat amb les ungles mal tallades, les ferides de l'esquena com si pogués arrencar-me la pell i regalarte-la. I, la gota ha caigut.
Forta, més viva que mai, vermella, violadora de tots els mals i silencis, ha xocat contra el terra encara humit. I, com el guàrdia que et recorda que no pots marxar, m'ha perfora't l'esquena a poc a poc amb el seu color.
No penso recollir-ho ni natejar-ho. Però tampoc no penso relliscar.
A vegades esperar sense esperar res és la millor fugida que qualsevol presoner pot fer i la més digna.





M

1 comentari: