He netejat la pols de la meva tauleta de nit amb unes calçes brutes. Però, més brut que el nostre joc no pot ser res. I mentre les estripava amb les dents, presoner que vol fugir, ha arribat la fosca nit.
No ha sortit cap estel però no penso esperar per a veure'n algun: m'he cansat de buscar el rosa en el blanc i una última espurna entre dos pedres que ja no fan foc.
M'he arrencat amb les ungles mal tallades, les ferides de l'esquena com si pogués arrencar-me la pell i regalarte-la. I, la gota ha caigut.
Forta, més viva que mai, vermella, violadora de tots els mals i silencis, ha xocat contra el terra encara humit. I, com el guàrdia que et recorda que no pots marxar, m'ha perfora't l'esquena a poc a poc amb el seu color.
No penso recollir-ho ni natejar-ho. Però tampoc no penso relliscar.
A vegades esperar sense esperar res és la millor fugida que qualsevol presoner pot fer i la més digna.
M
Ahora eres vlogger? Besis.
ResponElimina